L’ESPANYA DEL SEGLE PASSAT

Per començar el treball trobo necessari fer un estudi de la situació sociopolítica espanyola. Així doncs, realitzaré una breu explicació sobre el franquisme posant més èmfasi a l'oposició de la dictadura.

L’1 d’abril de 1939 el general Francisco Franco va signar a Burgos el darrer comunicat de guerra anunciant la derrota de l’exèrcit republicà i la fi de la Guerra Civil Espanyola. S’iniciava així una dictadura militar i personalista de Francisco Franco que estarà vigent fins al 1975. Però quina va ser la situació d’oposició als feixistes prèvia al 1939? I la posterior? Què és el maig del 37 (fets pels que el MIL mostra tanta devoció)?

A mitjans de 1936 sota la presidència espanyola del republicà Largo Caballero es van agrupar una sèrie de partits i organitzacions antifeixistes: socialistes, republicans, comunistes i fins i tot tres anarcosindicalistes per tal de fer una gran aliança. Van formar el bàndol republicà de la Guerra Civil Espanyola. A Catalunya es van seguir les passes del govern central i sota el mandat de Josep Tarradellas es va organitzar un govern unitari integrat per Acció Catalana Republicana, CNT, POUM, PSUC i Esquerra Republicana de Catalunya.

Les diferències ideològiques de les forces antifeixistes feien que les relacions entre elles no fossin precisament estables. Així doncs, després d’un seguit de derrotes militars i de discrepàncies, a la primaveres del 37 es van crear dos bàndols: d’una banda els que prioritzaven aprofitar el context de guerra per fer la revolució social (CNT i POUM) i d’altra banda les forces que prioritzaven la destrucció del feixisme a la revolució (ERC, PSUC, Estat Català).

Les tensions entre les dues fraccions van esclatar a Barcelona al maig de 1937 quan un grup d’anarquistes amb el suport del POUM, van ser desallotjats de la central de telefònica que havien pres per intervenir les comunicacions. Els anarquistes es van revoltar contra els seus teòrics aliats de la Generalitat, ERC, PSUC i UGT que secundaven el desallotjament. Tot plegat va causar fortes tensions a Barcelona que es materialitzen en 200 morts.

Aquests fets van precedir la degradació constant que va patir l’Espanya republicana, que en poc temps va caure a les mans de Franco. Quan va acabar la guerra (1939), es van tenir lloc a l’Espanya franquista dues etapes pel que fa l’oposició al règim.

2.1. L’oposició entre 1939 i 1959

A l’inici de la dictadura en el context de la Segona Guerra Mundial i la postguerra destacaven els maquis, guerrillers antifeixistes que no donaven per acabada la guerra civil i restaven a l’espera de l’ajuda dels països democràtics europeus, per atacar al règim. Cal remarcar que posteriorment els maquis van influir en la ideologia del MIL i a més, els últims maquis els van traspassar armament.

D’altra banda, grups clandestins com la CNT, amb més organització que els maquis, varen caure en una espiral de desgast i fins i tot, van estar a punt de desaparèixer. D’altres formacions, però van poder sobreviure com el PNB, i algunes van renovar-se, com el PSUC o el PCE, que van acceptar la derrota i es van reconduir les seves polítiques a unes directrius de caire popular.

Alguns dels MIL provenien de famílies catòliques no vinculades al franquisme, i és que, tot i l’existència d’un catolicisme estretament vinculat al règim, hi va haver sectors religiosos de caire renovador, com el JOC, que distaven dels ideals del règim.

En la dècada dels 50 es va donar un gir en l’oposició al règim. Van aparèixer formacions que van seguir una línia no violenta i amb això reivindicaven les seves postures per la via del sindicalisme. Sota aquet context va sorgir el sindicat dels treballadors anomenat CCOO.

2.2. L’ oposició entre 1959 i 1975

En els anys seixanta, sota un context de creixement econòmic, l’oposició al règim es va convertir en un moviment més actiu. Va aplegar amplis sectors de la societat com: organitzacions estudiantils, veïnals, obreres, feministes, sectors eclesiàstics, etc.

Aquest desenvolupament econòmic va coincidir amb un intent d’obertura a l’exterior que va suposar que el règim franquista intentés modernitzar la seva estructura política, mitjançant un cert reformisme per tal de donar una aparença de país democràtic. En aquest sentit, es va aprovar la llei de convenis col·lectius de 1958. El decret autoritzava que els representants sindicals fossin escollits pels treballadors, sempre en el marc del sindicalisme vertical. Això va desencadenar una ràpida evolució dels sindicats i una posterior onada de vagues i conflictes al llarg de 1962.

Entre l’oposició al franquisme en aquesta època, cal destacar el naixement a Barcelona de les Comissions Obreres, un sindicat independent i democràtic que impulsava la lluita i política. Aquesta nova organització, combinava l’acció il·legal (vagues) amb les escletxes legals existents (eleccions sindicals).

El nacionalisme basc, com el català, es va accentuar. El català ho va fer a través de la creació d’entitats i del revulsiu de la Nova Cançó. El nacionalisme basc, representat pel PNB, va patir l’escissió d’un sector que considerava el partit moderat i passiu. De l’escissió va sorgir ETA, moviment llibertari basc que defensava la violència per tal d’assolir els seus objectius.

Els últims anys del règim, es va enfortir l’oposició i la conflictivitat, coincidint amb una degradació política del franquisme. Aquest fet, va provocar un augment de la tensió sociopolítica i l’enduriment de la repressió a tota veu oposada.

Aquest últim període, va destacar per l’auge del moviment estudiantil, que era incontrolable pel règim. A més, el grup nacionalista ETA va multiplicar la seva força i va dur a terme, entre d’altres accions, l’assassinat de Carrero Blanco.

També es va reorganitzar i enfortir l’oposició política de partits d’esquerra, com el PCE o el PSOE, i nacionalistes, com l'Assemblea de Catalunya.

Sota el context de descomposició de la dictadura franquista i la creixent conflictivitat i repressió va aparèixer, al voltant de 1970, el Moviment Ibèric d’Alliberació que s’oposava al capitalisme i lluitava a favor dels obrers.