MOVIMENT IBÈRIC D’ALLIBERACIÓ (MIL)

Al 1970 uns quants joves catalans i francesos s’uneixen sota uns ideals comuns i creen el Moviment Ibèric d’Alliberació. El MIL, no va tenir més de tres anys de vida i de fet, no va ser gaire conegut, ni va tenir gaire anomenada.

3.1. Què és el MIL?

Per començar, cal destacar que eren un grup de joves units entorn la idea de la no-organització i amb l’objectiu de lluitar contra el capital, és a dir, de tendència anticapitalista i recolzant sempre la classe obrera.

A l’hora d’aprofundir en la seva ideologia, he trobat definicions ambigües, atès que la majoria dels seus membres provenien de diferents moviments revolucionaris anteriors com el PCC, CCOO, el PCE, etc. Per tant el cúmul d’ideologies era bastant extens.

Amb tot, sí que es pot especificar l’objectiu del MIL: “l’horitzó de la seva lluita era l’autoorganització del proletariat i l’eliminació de qualsevol dirigisme.”

3.2. Antecedents al MIL

Per entendre el MIL, explicaré els moviments que els van influir directament i indirectament. A més, analitzaré la seva ideologia i, de retruc, cercaré dades que puguin fer veure els lligams amb el sector obrer, l’antidirigisme i l’anticapitalisme.

Un exemple d’influències indirectes són les revoltes obreres, que es van originar a Europa durant els anys 50 i 60 del segle passat. Pel que fa a França, cal fer referència al grup autònom i armat francès Acció Directa, partidaris de la guerrilla urbana. A més, també els van marcar els fets del maig del 37.

Com a influències directes de la ideologia del MIL, cal destacar-ne la revolució antiautoritària del maig parisenc del 1968, on hi participaren alguns membres del MIL. També Comissions Obreres de Catalunya, en concret amb l’edició de la revista Nuestra Clase.

3.3. Oriol Solé Sugranyes

Per parlar dels primers passos del MIL he de destacar la figura de l’Oriol Solé Sugranyes, alies “Víctor” i conegut també com el ”Che català”, i que es considera el precursor del MIL.

L’Oriol Solé va néixer en una família tradicional i va ser influenciat ideològicament pel seu oncle Felip Solé. L’oncle havia formar part d’un grup radical catalanista i també va participa, en la fundació de l’Assemblea de Catalunya. En va adquirir ensenyances ideològiques i a més va conèixer llibres prohibits en aquells temps. Arrel d’això, va entrar en contacte amb ambients catalanistes i antifranquistes i va participar des de jove en accions de Comissions obreres.

Al 1965 Solé va ser detingut alguns cops per les seves idees radicals, i va començar a ser conegut com “Víctor” i “Leninito”. En aquest període va ingressar un temps en el Partit Comunista de Catalunya, va deixar els estudis i va començar a treballar de tipògraf.

Al 1967 va ser un altre cop detingut i empresonat. En sortir, es va exiliar a Tolosa de Llenguadoc (França) on es va dedicar a col·laborar amb la revista Nuestra Clase.

Al 1970 va formar part d’un grup anomenat “Equipo Exterior de Nuestra Clase”. On va entrar en contacte amb activistes francesos i futurs membres del MIL com Jean-Claude Torres, Jean-Marc Rouillant, Enric Oller i Vicente Sánchez.

Gràcies al seu ofici de tipògraf i a la participació amb la revista Nuestra Clase, Oriol Solé va imprimir nombrosos documents, entre els quals destaca El movimiento obrero en Barcelona: estudio histórico, que va marcar el MIL. Aquest llibre va fer d’enllaç entre el “Equipo Exterior de Nuestra Clase” i els joves a Barcelona que l’havien redactat (Santi Soler i Ignasi Solé). És per això que molts autors, consideren aquest document com l’origen del MIL, tot i que la informació que hi ha és poc concreta.

3.4. Organització

Tot i discriminar qualsevol tipus de formació grupuscular o dirigista, el MIL permetia al seus membres una mínima organització. Es poden observar dos equips o comitès diferenciats per la seva ubicació: Tolosa de Llenguadoc i Barcelona.

El primer equip, inicialment establert a Tolosa de Llenguadoc, rebia el nom d’equip pràctic o Grups Autònoms de Combat (GAC). Aquest provenia, en part, de l’“Equipo Exterior de Nuestra Clase”. En inici estava format per Oriol Solé, Jordi Solé, Jean-Claude Torres, Jean-Marc Rouillant, Jean-Pierre Camilleri, Enric Oller, Vicente Sánchez i Joan Calsapeu-Layret (aquest darrer entrevistat a la part pràctica). Ells s’ocupaven de la sostracció de tot tipus de material d’impremta o capital, per ajudar al moviment obrer.

A Barcelona s’hi establia l’equip dels teòrics, que eren encarregats de plasmar els ideals del MIL sobre el paper, compost en principi per Santi Soler, Ignasi Solé i Xavier Garriga Pautivi.

Finalment, cal destacar un altre aspecte opac del MIL, com és l’existència d’un equip obrer que s’encarregava de repartir la propaganda i dinamitzar les lluites. Tot i que no està clar si era purament un comitè o no, sí hi ha indicis que els obrers Marcos López, José Antonio Nuñez, José Antonio Diaz i Manolo Múrcia van col·laborar amb el MIL.

3.5. Història del MIL

Situat ja en el temps, establertes les seves bases ideològiques, l’origen d’aquests i l’organització del MIL, acabaré fent una resumida biografia del grup per així establir uns coneixements que em permetin fer la comparació amb la pel·lícula amb el màxim rigor possible.

Després de la publicació de El movimiento obrero en Barcelona: estudio histórico que marca un possible punt d’inici del MIL, l’agost del 1970 es va dur a terme la primera col·laboració entre els tres equips citats amb l’edició d’un text titulat: Diccionario del militante obrero . Al desembre d’aquell mateix any s’iniciava una vaga a l’empresa Harry Walker que es va allargar 62 dies i el MIL, a través de l’equip teòric, la va recolzar amb l’escrit: ¿Qué vendemos nosotros? ¡Nada! ¿Qué queremos? ¡Todo!

A principis de 1971 van aparèixer les primeres desavinences en el si del grup, en concret, el suposat equip obrer es va dispersar encaminant-se cap a d’altres moviments.

Al març es va publicar el fullet Boicot a las elecciones sindicales on per primera vegada apareixerà l’anagrama: “1000-GAC”. MIL en número i forma d’anagrama escrit enmig de set metralletes i GAC referint-se als Grups Autònoms de Combat, és a dir l’equip exterior.

Aquest any s’incorporarien al grup en Salvador Puig Antich, en Josep L. Pons, en Jesús de la Arena, l’Emili Pardiñas, la Pilar Garcia, en Luis López, la Maria Angustias Mateos, la María Luisa Piguillén, en Manuel Antonio Cañestro i la Nicole Entremont.

És en aquest període quan s’inicien els atracaments a través dels GAC. Els saquejos de diners o, com ells deien les “expropiacions”, es feien en bancs i caixes d’estalvis, normalment a cara descoberta i amb un cotxe a la porta esperant per la fugida. Aquestes accions tenien com a fi destinar els diners a l’edició dels textos revolucionaris; a fer una caixa de resistència per vaguistes i despatxats; i a l’obtenció d’infraestructures per mantenir-se en la clandestinitat. Les armes necessàries per a les operacions provenien en part dels maquis o d’altres moviments contemporanis com ETA.

A principis de 1972 s’inicià la biblioteca proletària, que volia dotar al moviment obrer d’eines per a la revolució. Aquesta biblioteca rebrà el nom d’Ediciones Mayo 37. A través dels documents publicats aquell mateix any, es pot observar la diversitat d’ideals que tenia el MIL; es publicaven alhora textos de tendència anarquista, commemorant l’aniversari de la mort del maqui Quico Sabaté, però també textos impregnats d’un marxisme ortodox.

Al juliol d’aquell mateix any van atracar unes oficines del carrer Mallorca a Barcelona aconseguint així vuit-centes mil pessetes. Seguidament, a principis de setembre es van produir dues operacions fallides que compensarien, el mateix dia 15 d’aquell mes, atracant amb èxit la Caixa d’Estalvis de Bellver de Cerdanya. Més tard, a la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró, van sostreure nou-centes mil pessetes, va ser la primera operació de Salvador Puig Antich. A aquestes operacions, van seguir-les un atracament a la Caixa d’Estalvis per a la Vellesa, on van aconseguir dos-centes mil pessetes, i un atracament conjunt amb l’OLLA. Per últim, al desembre, van robar vuit-centes mil pessetes de la Caixa d’Estalvis Laietana de Barcelona. Aquell mateix any també van sostreure

material d’impremta per a fer-lo arribar als obrers. Per aquells volts, doncs, ja eren coneguts i buscats per la policia.

L’any 1973 va ser de màxima activitat del MIL, ja que van començar a activar- se les Ediciones Mayo 37, que publicaven tota classe de textos dirigits al moviment obrer. També van seguir atracant bancs, fins a quatre operacions que van aportar a la causa un capital de sis milions sis-centes mil pessetes. Aquell mateix any però, es produeix l’autodissolució del MIL que no era més -diuen els seus membres- que una estratègia; un canvi de tàctica per acabar amb la repressió que patien els membres i a l’aïllament polític que patien a causa dels seus ideals.

Al juliol d’aquell any, en Salvador Puig i en Pons Llobet, ja exMILs, van deixar abandonada una bossa amb vuitanta-cinc mil pessetes, falsos documents d’identitat i ubicacions que conduiria a la policia a un desmantellament, quasi total, de la infraestructura.

Els antics GAC, sense Puig, decideixen celebrar l’any del primer robatori tornant a la Caixa d’Estalvis de Bellver de la Cerdanya. Aquest cop, el banc s’havia equipat amb sistemes d’alarma renovat i la policia va intervenir ràpidament. Dels tres operants en la missió: en Josep L. Pons, l’Oriol i en Jordi Solé Sugranyes només en va escapar l’últim. Van ser els primers dels molts MIL que serien empresonats. Poc després, seria capturada la Maria Angustias Mateos amagada al pis del mateix Josep L. Pons. Van seguir les detencions de la María Luisa Piguillén, en Manuel Antonio Cañestro i en Santi Soler. L’últim, després de ser torturat, va confessar tenir una cita amb en Xavier Garriga Paituvi el dia 25 de setembre en un bar del carrer Girona de Barcelona. En Puig Antich el va acompanyar i van ser arrestats tots dos.