ANÀLISI DE LA PREMSA CONTEMPORÀNIA

La premsa escrita ens acompanya al llarg de la història contemporània i, encara que moltes vegades es veu influïda per ideologies, ens fa arribar informació i ens transmet els coneixements de qualsevol succés. És doncs, un mitjà per corroborar tota la informació obtinguda en la part teòrica i ajudar-nos a establir una línia del temps. Aquesta línia, l’orientaré, de cara a les notícies contemporànies al propi cas d’en Puig Antich, ja que, és d’on més informació es pot extreure. Tanmateix el MIL no va ser gaire mediàtic però, tot i això, intentaré contraposar la informació, que m’aportí aquest mitjà de comunicació, amb la del bloc teòric.

Dividiré aquest apartat en dos punts d’informació: premsa espanyola on analitzaré l’ABC i La Vanguardia, i premsa estrangera. Pel que fa a la premsa estrangera buscaré notícies de diaris de diferents països: França (Le Monde), Itàlia (Le Figaro) i Estats Units (Chicago Tribune).

Per finalitzar, com ja he dit, establiré una contraposició amb la informació de la part teòrica per comprovar si aquesta situació es repeteix en la pel·lícula.

4.1.        Premsa nacional

Els diaris espanyols dels quals n’extrec la informació són La Vanguardia i l’ABC. Cal dir que durant l’època analitzada 1973–1974 tant aquests com d’altres diaris espanyols es veien influïts pel règim i la censura. Dit això passo al propi anàlisi de les notícies.

A l’inici de la detenció, des de l’estat es busca alabar la figura del policia mort: “el ministro de la nación ha concedido [...] la medalla de oro policial” i desautoritzar la persona de Puig Antich utilitzant el qualificatiu assassí: “El vil asesinato”. No atorga en cap moment el dret a presumpció: “atracador que le dio muerte” i “Salvador hizo tres disparos sobre el cuerpo de don Franciso Anguas”. En el cas de La Vanguardia, cal remarcar que atribueixen el dret a la presumpció quan es parla de delictes terroristes. Per l’ABC és “autor de delito de terrorismo”.

Pel que fa al MIL el lliguen a tendències anarquistes i s’entreveu com un grup de joves que atracava bancs, no se’n especifica la finalitat i se li dóna un rol molt secundari fins i tot anecdòtic “miembros activos de la organización subversiva denominada MIL”. Aquesta menció apareix repetidament. El MIL serà doncs un tema difuminat per la premsa que se centrarà totalment en la figura d’en Puig, en Pons Llobet i la Maria Angustias Mateos, tres encausats del MIL per diferents motius.

A l’hora de fer al·lusió a les nombroses al·legacions de clemència els diaris sobretot La Vanguardia, fa un treball de recerca i fins i tot cita alguns dels col·lectius com “Asociación de Amigos de las Naciones Unidas de Espanya y Pax Chisti, Sección Espanyola” que demanaven l’anul·lació de la pena imposada a en Puig Antich. Aquest diari també, fa al·lusió a algunes manifestacions d’institucions juvenils i fins i tot deixa un espai perquè els advocats aportin informació “hablan los defensores”.

Per últim, en relació a la ideologia d’en Puig Antich es limiten a l’estereotip de la seva banda. El qualifiquen com a anarquista, sense més aprofundiment en la seva ideologia, i com a un delinqüent comú d’una banda d’atracadors.

4.2.        Premsa estrangera

Pel que fa a la premsa estrangera, he fet una recerca en les noticies de França, Itàlia i Estats Units. En la francesa, concretament a Le Monde, de caire centre-esquerrà, es parla d’en Salvador Puig com d’un acusat de matar i no es titlla d’assassí directament.

També desenvolupa un repàs del cas, pel que fa a la condemna i als tràmits, fent un seguiment de tot el procés des de la detenció i l’obertura del cas, passant per la demanda de les penes de mort, el Consell de Guerra, el recurs d’Arau i les diverses peticions de clemència- fins a l’execució del jove.

En relació als ideals, tant del MIL com del jove, va més enllà de l’antifranquisme però no n’estableix cap base. Algunes fonts atribueixen aquest fet a una despolitització del cas per part dels mitjans -en aquest cas francesos- que personalitzen el cas a l’extrem. No consideren en Puig Antich com un personatge públic que pretén extrapolar una ideologia pel bé comú, sinó que es decanten a l’àmbit privat. Per tant, deixen de banda tota ideologia per centrar-se en la pròpia figura i oposar-se totalment a la pena de mort. Aquest caràcter provida, de la premsa francesa incideix molt en les protestes dels diferents col·lectius (manifestacions, missatges, cartes).       

                  

La diferència entre la premsa estrangera i la espanyola és el caràcter tancat de la espanyola i l'omissió de explicacions sobre el MIL i el propi pensament d’en Salvador Puig Antich. Això podria deure’s a la influència del règim.

El diari italià d’on extrec la informació és La Stampa, ja que té una hemeroteca oberta i antiga. Els italians segueixen la línia francesa, tot i que es fan ressò del cas, segueix sense aprofundir en la ideologia d’en Puig Antich i el MIL. Fa un breu repàs del cas, no tant extens com el de Le Monde, i atorga molta importància a la pena de mort, tot criticant-la.

Per últim, des d’Estats Units, al Chicago Tribune, s’oposa a l’aplicació del mètode utilitzat en l’execució -cito textualment “ideat al segle catorze”-, per tant, el classifiquen d’arcaic i inhumà. Tot i això, titlla en Salvador Puig i a en Heins Chez (els dos últims morts a garrot vil a Espanya) d’assassins. Es fa eco de les peticions de clemència a Franco, que van durar fins a l’últim moment, i, per últim, dóna una mínima informació sobre el MIL i els grups d’esquerra manifestats.

4.3.        Conclusió de l’anàlisi de la premsa

En conclusió, trobem una premsa espanyola molt rígida, poc objectiva, mantenint el mateix bloc informatiu i no donant cap detall de la ideologia del jove i del MIL. En aquesta, però, podem trobar referències a les queixes nacionals (vagues d’estudiants, demandes d’indult...) com internacionals del mateix caire, notificades de manera molt breu.

Pel que fa als diaris internacionals França, Italià i EEUU fan una forta defensa de la vida, també repassen el cas a consciència en el diari francès i de forma general a l’Italià. Destaquen també les demandes a Franco de la no aplicació de la condemna i aporten informació (en el cas de la francesa) sobre les vagues, manifestacions i queixes. Condemnen la pena de mort: en el cas de l’estatunidenca exclusivament el mètode utilitzat; i la francesa i les italianes, la pena en si i el mètode. Cal dir que seguiran sense aportar gaire o cap informació sobre què era el MIL, la seva ideologia o els objectius que volien assolir amb les seves accions.